Adiós, España

És un fet que les reivindicacions per a la independència de Catalunya van creixent dia a dia. És un fet que el descontent de la massa social catalana va creixent dia a dia. La manifestació del proppassat dissabte va ser prou contundent.
També és un fet que hi ha una part molt important de la massa social catalana que és absolutament espanyolista i comença a revelar-se una certa fractura entre nacionalismes oposats que a Catalunya no s’ha vist des de la guerra civil. Després que Espanya guanyés el Mundial de futbol, es van cremar senyeres. Això era una resposta a la manifestació i no pas una altra cosa.
Entre la manifestació i “la roja”, tothom ha deixat molt clara la seva posició i és una posició inamobible i sense complexes: sóc català i “soy español”.
Si les dues posicions posen els collons per davant, ja la tenim armada, no en tinc cap dubte. La condició humana és bèstia i raonem poc quan ens toquen la fibra.
Podem evitar aquesta ruptura? Hem d’evitar-la.? La resposta és que si, si volem evitar-nos disgustos innecessàris. Ara bé: com fer-ho per no repetir un model nacional poc satisfactori pèr ambdues bandes?

Des del meu punt de vista, l’independentisme ha de reivindicar i d’integrar el castellà com a símbol d’identitat pròpi per poder anar més enllà dels sentiments a flor de pell i aconseguir que tota aquesta gent que se sent espanyola es pugui identificar amb un moviment que avui dia no se’l faria seu ni en somnis. També hem de proclamar la necessitat d’independència en castellà: “Independencia para Cataluña” “España no nos quiere, independencia” “Soy catalán”, “Adiós, España”.